Tertúlia literària amb Joan Margarit

Nit màgica en anar a escoltar Joan Margarit a l'Ateneu. El nostre taller Font de poemes va voler anar a escoltar-lo i realment va valer molt la pena.

Vam arribar a l'Ateneu Barcelonès, una tarda  freda i de mal temps, però amb la gran il·lusió d'escoltar el Joan Margarit. Quan anàvem a agafar l'ascensor per pujar al TresC veiem arribar el Joan, apressat. Vam pensar que havíem d'aprofitar aquella oportunitat d'or i li expliquem que veníem de Begues i l'estàvem estudiant en el nostre taller de la Font de poemes, que teníem un bloc i no sé quantes coses més a corre-cuita. Ell, content però atabalat pel nostre ímpetu, ens va dir que ja parlaríem després, que el deixessin arribar.
Va voler fer la tertúlia dret, poc amant de les separacions i dels obstacles. Proper, molt proper. Inquiet i enèrgic va sacsejar les nostre ànimes.Vull deixar constància d'algunes de les coses que va dir, entre poema i poema.
Què vol el lector quan llegeix poesia?,ens diu. El lector vol trobar en el poema la seva pròpia vida. Poder dir "aquest sóc jo" De què es nodreix la poesia? en bona part, dels records. "Els meus records són la meva vida reduïda a essència" I aquesta essència és la font on es nodreix la seva poesia. Però la poesia no surt del no res. L'esforç és necessari i imprescindible (Poesia, Es perd el senyal).
A la vida, que és dura, hi ha problemes físics, que es poden resoldre fent alguna acció concreta. Tinc fred, engego la caldera prement un botó. En canvi, hi ha problemes que afecten les emocions i els sentiments, que no tenen un botó per superar-los o atenuar-los. La poesia, la música, la filosofia, l'art ens poden ajudar a viure'ls i a superar-los.
Margarit defensa que sense inspiració no hi ha poesia. La inspiració, per a ell, és tota aquella sèrie d'associacions que es donen en poc temps a partir d'una idea, d'una percepció o d'un sentiment que el poeta capta i pensa "aquí hi ha un poema".
Les característiques més intrínseques de la poesia són l'exactitud i la precisió. Un bon poema és com una partitura. El lector de poesia toca el seu instrument (ets tu, el teu passat, la teva vida...) i cada dia has d'assajar amb el teu instrument. Un poema sempre té una lectura diferent, perquè tu estàs diferent cada vegada que el llegeixes; per aquest motiu la poesia té aquest efecte terapèutic.
Magnífica tertúlia! En acabar, ens signa els llibres i aprofitem per demanar-li si algun dia vindria a Begues. I ens va dir que sí!